El silenci com a música

Fa uns dies va escriure l’entrada El soroll com a música. Hui, com a complement, parlaré sobre la música que es basa en el silenci. Tothom sap que el silenci forma part de la música des de sempre, però el silenci és música? I, sobretot, quina cosa és el silenci?

Aquestes preguntes són les que motivaren a John Cage a fer un experiment d’allò més interessant. El que volia era comprovar si el silenci existeix, i per a fer-ho, en 1951 va visitar la cambra anecoica de la Universitat de Harvard. Quan Cage entrà, pensà que escoltaria el silenci complet, una mena de “no-res”. Tanmateix, va sentir dos sons: l’un agut i l’altre greu. Ho va explicar a l’enginyer de so que l’havia acompanyat, i aquest li va dir que l’agut era el so del seu propi sistema nerviós, i el greu es devia a la circulació de la sang.

John Cage

Aquest experiment va impactar a John Cage, qui arribà a la conclusió que el silenci no existeix. Aleshores, a què ens referim quan parlem de silenci? Segons Cage, el significat essencial del silenci és la pèrdua d’atenció. És a dir, el silenci no és cap fenomen acústic, sinó l’abandonament, ja siga voluntàriament o involuntària, de la intenció d’escoltar.

Com a conseqüència d’aquestes reflexions, i amb el fi de posar açò de manifest i obligar-nos a enfrontar-nos als sons que ens rodegen, l’any 1953 va compondre la seua obra més coneguda: 4’33’’. És una peça en tres moviments per a qualsevol nombre i tipus d’instruments o cantants. Al començament de cada moviment, es llig la paraula tacet (silenci), i s’indica l’interval de temps durant el qual l'intèrpret (o els intèrprets) ha(n) d’estar en silenci. La suma total dels tres moviments dóna els quatre minuts i trenta-tres segons que el títol diu; obviament, l'execució total dura una estona més, atés que cal tenir en compte les pauses entre cada moviment.

Partitura de 4'33''

Què passa durant la interpretació de l’obra. Doncs que el públic para atenció als sons i sorolls que hi haja al seu voltant: la pluja, el trànsit, la respiració, el pols del cor, etc. Ací teniu un vídeo de la interpretació de 4’33’’:

Per acabar, et propose un exercici. Guarda silenci durant tan sols un minut i escriu en un paper tots els sons que escoltes. Quins sons has sentit? Normalment els perceps? N'eres conscient?

El Neoclassicisme musical i la "volta a l'ordre"

El Neoclassicisme, o Neotonalisme, és un dels principals corrents musicals que van nàixer durant el període d’entreguerres (1918-1939). Aquest i l’Expressionisme són els moviments més importants de la primera meitat del segle XX, atés que es tracten dels que més han influït als compositors posteriors.

Abans de continuar, caldria puntualitzar que no s’ha de confondre el Neoclassicisme musical amb el Neoclassicisme de la resta de les arts. Els termes Neoclassicisme pictòric o arquitectònic es refereixen a les manifestacions d’estes disciplines durant el segle XVIII. En eixe moment, en música parlem de Classicisme (Haydn, Mozart, Beethoven). Tanmateix, l’expressió Neoclassicisme aplicada a la música s’associa a este corrent del segle XX.

Com es pot suposar, el Neoclassicisme pretén tornar al passat i recuperar la música tonal. És a dir, s'inspiren en la música del Barroc i del Classicisme. De nou, ens trobem simfonies, sonates, òperes amb baix continu, etc. No obstant això, cal dir que l’enfocament de la tonalitat no és una “còpia” d’allò que es feia al segle XVIII, sinó que cada compositor afegia el seu propi segell personal.

En el fons, el que buscaven estos compositors era restablir les relacions amb el públic en un context molt difícil. Després de la Primera Guerra Mundial, a Europa va sorgir una crida a l'ordre en la filosofia i l’art. Es va pensar que la irracionalitat que defenien, entre altres, els expressionistes, havia sigut una de les causes del nihilisme i la guerra. Per aquest motiu, alguns artistes cregueren que s’havien de recuperar certs elements de la tradició que s’havien deixat de costat.

Sense cap dubte, l’autor neoclàssic més important fou Ígor Stravinski, qui després de compondre els seus ballets russos (L’ocell de foc, Petrushka i La consagració de la primavera), va començar a escriure música neoclàssica. Ací teniu la seua composició Pulcinella, inspirada en la música de Pergolesi:

Bitonalitat i Politonalitat

Encara recorde que, quan estudiava al Conservatori, tremolava quan la meua professora de Llenguatge Musical em pregunava: “Quina és la tonalitat d’aquesta peça?” Llavors, el meu cap començava a comptar els sostinguts i els bemolls per a endevinar-ho. No era gens fàcil! De segur que a vosaltres també us passava alguna cosa pareguda!

Doncs hui vull parlar-vos d’una tècnica compositiva que consisteix en escriure obres en més d’una tonalitat que actuen simultàniament. Sí, peces en què hi ha dues o més tonalitats funcionant alhora. S’anomena bitonalitat (si n’hi ha dues) o politonalitat (si n’hi ha tres o més). Imagineu-vos que en un duo de flauta i piano, un instrument toca en Do Major mentre l’altre ho fa en Mi Major, per exemple. Això seria una composició bitonal.

Pot semblar estrany, però és un dels mètodes d’escriptura musical més importants del segle XX. En realitat, Mozart ja el va fer servir a l'últim compàs de la seua Broma musical; tanmateix, és un cas aïllat amb intenció humorística. Al segle XX es començà a emprar de manera més sistemàtica i com una eina més al servei dels compositors.

La Politonalitat suposa una reacció contra la atonalitat i el dodecatonisme que havien destruït els ciments de la tonalitat. Cal afegir-ne que açò no vol dir que hi haja autors la música dels quals sempre siga bitonal o politonal. En realitat, constitueix un element usat de tant en tant en diverses obres de diferents compositors com ara Darius Milhaud, Maurice Ravel, Charles Ives, Ígor Stravinski, Manuel de Falla, etc.

Us deixe la gravació del Bou sobre la teulada de Milhaud, on es pot identificar molt clarament.

Us ha sorprés esta tècnica compositiva? Quina sensació us provoca? Algú s’animaria a compondre un fragment bitonal o politonal (curtet)?

Espere les vostres respostes! 😉

El microtonalisme

Com sabeu, la característica clau de la música del segle XX és la coincidència de diverses tendències musicals, que de vegades eren directament oposades. Entre aquests corrents, un dels més interessants i, sovint, més desconeguts és el Microtonalisme. Vegem en què consisteix.

Tal com heu estudiat a l’assignatura de Llenguatge Musical, l’escala cromàtica té dotze notes a distància de segona menor. És a dir, l’interval més petit que existeix al nostre sistema tradicional és el semitò:

Tanmateix, durant la primera meitat del segle XX va sorgir un interés per utilitzar intervals més xicotets que el semitò, els quals es diuen microtons, o microintervals. Així, s’usen intervals de quarts de to (cada semitò es divideix en dues meitats), sexts de to (cada semitò es divideix en tres seccions iguals), o, fins i tot, octaus de to (cada semitò es divideix en quatre parts). Com més xicotet és l’interval, més difícil és identificar la diferència auditiva. Cal tindre una oïda molt bona!

  

En este àmbit, destaca el compositor mexicà Julián Carrillo. Es considerava hereu d’Arnold Schoenberg, i va desenvolupar la teoria del So 13. Dissenyà i construí pianos i arpes microtonals perquè pogueren interpretar les seues obres. Us deixe un vídeo amb la gravació del seu Preludi a Colón, per a veu, flauta en quarts de to, violins, violes, violoncel, guitarra en quarts de to i arpa en setzens de to.

Què us pareix esta obra? Heu identificat els quarts de tons en cap obra que heu escoltat? Alguna vegada heu tocat o cantat quarts de to?

Digueu-me les vostres idees, per favor! Gràcies! 😉

El soroll com a música

Vivim rodejats de soroll. Anem on anem, de segur escoltarem els sons del trànsit amb clàxons, cotxes, motos, persones parlant, el so de la televisió, la ràdio, el fil musical dels bars i les botigues, alarmes... És a dir, el rebombori habitual de les ciutats industrials. Però, històricament no s’ha considerat aquests sons com a material musical.

Malgrat això, entre els nombrosos “-ismes”, n’hi ha un que reivindica la utilització del soroll com a ingredient musical. Es traca del Sorollisme, corrent musical protagonitzat sobretot per l’italià Luigi Russolo. Aquest compositor va seguir el Futurisme poètic de Marinetti, qui havia proposar que la màquina, la ciència i la tècnica havien d’influir en l’art.

Luigi Russolo

L’any 1913 Russolo publicà el manifest L’art dels sorolls, en el qual subratlla la necessitat de conquerir els sons de la vida moderna per usar-los musicalment. Va dirigir un concert en que s’usaren canelles d’aigua, hèlixs, motors, manxes, xiulits...

A més, va crear uns instruments als quals anomenà intonarumori (traduït seria “tocasorolls”), que cruixen, xiulen, ronquen, brunzeixen, i emeten diversos tipus de sorolls. Es tracta de màquines d’aspecte senzill: capses de fusta amb una mena de botzina metàl·lica de la qual ix el so, que es produeix quan s’acciona una maneta.

Intonarumori, 1913

Els intonarumori es van presentar al públic en una sèrie de concerts a Itàlia i Londres en 1914. La majoria de la crítica va respondre de manera negativa. Malauradament, les investigacions de Russolo van ser interrompudes per l’inici de la Primera Guerra Mundial, contesa en què va lluitar.

L’obra més emblemàtica de Russolo és Despertar d’una ciutat (partitura), escrita exclusivament per a intonarumori. Constitueix una representació d’allò que se sent a les primeres hores del matí a una urbs: el soroll dels motors dels cotxes i de les fàbriques a l’inici de la seua activitat quotidiana.

El ritme, protagonista de la música del segle XX

En aquesta entrada m’agradaria parlar-vos sobre els canvis relacionats amb el ritme durant els primers anys del segle XX. La idea general és que el ritme s’enriqueix de manera molt evident. S’experimenta i es fuig de la mètrica tradicional, raó per la qual s’utilitzen compassos de cinc, set, onze o fins i tot tretze polsos! 

Les fonts que inspiren els compositors són nombroses:

• Els ritmes de la vida moderna. El desenvolupament de les grans ciutats, plenes de cotxes i fàbriques, criden l'atenció dels autors. Per exemple, Béla Bartók, compositor hongarès, va imitar el rebombori de les grans urbs, especialment el sons típics dels embotellaments de trànsit, al començament d’El mandarí meravellós.

• Els ritmes de cultures no occidentals. Aquesta font d’inspiració podem trobar-la en les composicions de ClaudeDebussy, qui es va inspirar en la música de gamelan d'Indonèsia a l'hora de compondre algunes de les seues obres, com ara Pagodes.

• El jazz. Molts compositors en van veure influïts pels ritmes del jazz ple de síncopes i desplaçaments d’accents. Açò es pot reconèixer en La creació del món, de Darius Milhaud.

Com a conseqüència de tot això, les línies divisòries deixen de tindre sentit, i de vegades desapareixen totalment. A més, sovint s'usa la polirítmia: superposició de dos o més ritmes simultanis.

Què us sembla tots aquests canvis? Creieu que aquesta aproximació cap al ritme dificulta la comprensió de les obres? Us agraden les obres que he penjat? En coneixeu algunes més que exemplifiquen els nous ritmes musicals del segle XX?

Deixeu-hi els vostres comentaris! 😉

Una estrena polèmica

El 29 de maig de 1913 va tindre lloc, al Teatre dels Camps Elisis de París, l’estrena d’una de les obres més emblemàtiques del segle XX: el ballet La consagració de la primavera. La música és d’Ígor Stravinsky, mentre que l’autor de la coreografia fou el famosíssim ballarí Vàtslav Nijinski. El ballet va ser escrit per als Ballets Russos de Serguei Diàguilev.

Stravinski i Nijinski

L'argument del ballet és ben senzill: una tribu d’algun lloc remot de l’estepa russa, per celebrar l’arribada de la primavera, sacrifica una jove verge, la qual dansa sense descans fins que mor.

Ballarines a l'estrena

L’estrena va ser un gran escàndol: crits, rialles, aplaudiments i xiulits del públic, papers volant pel teatre, el coreògraf donant instruccions als ballarins a crits, els llums s’encenien i s’apagaven, el compositor sentint l’orquestra darrere d’un vidre, un rebombori que creixia... Fins i tot la policia va haver d’intervenir!

Ací us deixe un fragment de la pel·lícula Coco Chanel & Igor Stravinski (Jan Kounen, 2009), que reprodueix aquest moment:

Per què la burgesia parisenca va reaccionar així? Doncs perquè la música d’Igor Stravinski era innovadora i explorava els límits de les possibilitats orquestrals. Els aguts del fagot, l’ús de la percussió, els canvis continus de compàs, la mancança d'una melodia clara, la presència de diverses textures que es fan servir al mateix temps, la utilització de la corda com si fóra percussió... A més a més, la coreografia s’apartava de l’estil clàssic: braços i cames se sacsaven violentament en unes escenes amb gran càrrega sexual.

En este vídeo podeu veure el ballet sencer amb la coreografia original del Vàtslav Nijinski:

Què us sembla la reacció del públic? Penseu que hui dia hi ha algú que encara puga sorprendre’s quan escolte esta obra per primera vegada? Com vau reaccionar vosaltres?

No oblideu fer-hi comentaris! 😉

Lulu, l'última òpera d'Alban Berg

Hui m’agradaria parlar-vos sobre un dels compositors expressionistes més coneguts: Alban Berg, membre de la Segona Escola de Viena, i deixeble d’Arnold Schoenberg. Berg va compondre dues òperes: Wozzeck i Lulu. La primera va tindre un èxit impressionant i inesperat; malauradament, Berg no va poder completar la segona, atés que va morir en 1935, quan estava treballant en l’orquestració del tercer acte. Després d'uns anys, el compositor i director austríac Friedrich Cerha va acabar-la.

L’última òpera de Berg, Lulu, està estructurada en un pròleg i tres actes, i el seu argument és veritablement pertorbador. Com el musicòleg Pablo L. Rodríguez diu, ens conta l’ascens i posterior caiguda de la jove Lulu, una mena de femme fatale, que exerceix els papers d’esposa infidel, amant capritxosa, objecte de desig, artista de cabaret, assassina, fugitiva i prostituta. La història acaba quan Lulu mor a mans de Jack l’Esbudellador.

En aquesta obra, Berg va utilitzar la tècnica del dodecatonisme, mètode de composició que havia desenvolupat el seu mestre Arnold Schoenberg. En l'òpera hi ha un conjunt de sis sèries, principals i secundàries, que Berg assignà a cadascun dels personatges. L’estrena a Espanya de Lulu va tindre lloc al Gran Teatre del Liceu de Barcelona en 1969. 

Si voleu conèixer més sobre aquesta òpera tan fascinant, us recomane veure aquest documental. Es tracta d’un episodi de l'excel·lent programa de TV3 Òpera en texans, dirigit i presentat per un dels meus divulgadors musicals favorits: Ramon Gener.

Alban Berg

Ciència i música a l'inici del segle XX

Al començament del segle XX, hi va haver una sèrie d’investigacions científiques que van influir decisivament en l’art i, per tant, en la música.

En primer lloc, l’anomenada “nova física”, representada per: Albert Einstein, el qual va desenvolupar la Teoria Especial de la Relativitat; Max Planck, qui proposà la Teoria Quàntica; i Werner Heisenberg, l’autor del Principi d’Incertesa. En altres paraules, les ciències deien que l’univers és tan complex que no es pot comprendre i, a més, el fet d’observar-lo canvia la seua configuració.

Albert Einstein

En segon lloc, és molt important el sorgiment del Psicoanàlisi, creat pel metge vienès Sigmund Freud i continuat pels seus deixebles i col·laboradors Alfred Adler i Carl Jung. Gràcies a estos investigadors, es va esbrinar que l’ésser humà té una part obscura i inconscient que domina el nostre comportament.

Sigmund Freud

Com a conseqüència d’ambdues coses, els compositors van tindre una visió pessimista de la realitat, cosa que es percep en les seues obres, sobretot pel que fa als músics expressionistes.

Per exemple, en Erwartung (L’espera), òpera en un acte per a soprano i orquestra d’Arnold Schoenberg, veiem el monòleg interior de la cantant. A poc a poc, ens assabentem que està esperant el seu amant; finalment, ens adonem que la protagonista està boja i que l’ha assassinat. Tot i que l’òpera té una durada de mitja hora, l’acció, en realitat, es desenvolupa durant un segon dins de la ment de la protagonista!

La música i les novetats tecnológiques a l'inici del segle XX

Les últimes dècades del segle XIX i les primeres del segle XX presenten diversos canvis tecnològics que van influir sobre el desenvolupament de la música. De fet, n’hi ha alguns que van fer-ho de manera decisiva:

• La gravació. L’any 1878, Edison va patentar el fonògraf, primer sistema que permeteix la gravació i reproducció del so. Açò va repercutir de diferents modes sobre la producció musical: d’una banda, la difusió de la música ja no requereix la presència física dels músics; d’altra banda, la difusió d’aquest sistema faria que alguns intèrprets, com el cantant Enrico Caruso, esdevingueren famosos molt ràpidament.

Edison amb el seu segon fonògraf

• La radiodifusió. Diversos enginyers i investigadors, com ara Tesla i Marconi, van realitzar experiments amb la difusió del so mitjançant ones de ràdio. Així, una interpretació musical podia sentir-se en directe a diversos països del món alhora.

Marconi amb la seua ràdio

• El cine. En 1895 se celebrà la primera projecció pública d’imatges en moviment, gràcies a la invenció del cinematògraf dels germans Lumière. Les projeccions es feien amb música en directe, normalment un piano. A partir dels anys 20 es desevoluparen els sistemes de sincronització, cosa que va permetre que es començara a escriure música per a pel·lícules.

Cinematògraf filmant