Encara
recorde que, quan estudiava al Conservatori, tremolava quan la meua professora de Llenguatge Musical em pregunava: “Quina és la tonalitat d’aquesta
peça?” Llavors, el meu cap començava a comptar els sostinguts i els bemolls per
a endevinar-ho. No era gens fàcil! De segur que a vosaltres també us passava alguna cosa pareguda!
Doncs
hui vull parlar-vos d’una tècnica compositiva que consisteix en escriure obres
en més d’una tonalitat que actuen simultàniament. Sí, peces en què hi ha dues
o més tonalitats funcionant alhora. S’anomena bitonalitat (si n’hi ha dues) o
politonalitat (si n’hi ha tres o més). Imagineu-vos que en un duo de flauta i
piano, un instrument toca en Do Major mentre l’altre ho fa en Mi Major, per
exemple. Això seria una composició bitonal.
Pot
semblar estrany, però és un dels mètodes d’escriptura musical més importants
del segle XX. En realitat, Mozart ja el va fer servir a l'últim compàs de la
seua Broma musical; tanmateix, és un
cas aïllat amb intenció humorística. Al segle XX es començà a emprar de manera
més sistemàtica i com una eina més al servei dels compositors.
La Politonalitat
suposa una reacció contra la atonalitat i el dodecatonisme que havien destruït els ciments de la
tonalitat. Cal afegir-ne que açò no vol dir que hi haja autors la música dels
quals sempre siga bitonal o politonal. En realitat, constitueix un element usat
de tant en tant en diverses obres de diferents compositors com ara Darius Milhaud,
Maurice Ravel, Charles Ives, Ígor Stravinski, Manuel de Falla, etc.
Us
deixe la gravació del Bou sobre la
teulada de Milhaud, on es pot identificar molt clarament.
Us
ha sorprés esta tècnica compositiva? Quina sensació us provoca? Algú s’animaria
a compondre un fragment bitonal o politonal (curtet)?
Espere
les vostres respostes! 😉
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada