El microtonalisme

Com sabeu, la característica clau de la música del segle XX és la coincidència de diverses tendències musicals, que de vegades eren directament oposades. Entre aquests corrents, un dels més interessants i, sovint, més desconeguts és el Microtonalisme. Vegem en què consisteix.

Tal com heu estudiat a l’assignatura de Llenguatge Musical, l’escala cromàtica té dotze notes a distància de segona menor. És a dir, l’interval més petit que existeix al nostre sistema tradicional és el semitò:

Tanmateix, durant la primera meitat del segle XX va sorgir un interés per utilitzar intervals més xicotets que el semitò, els quals es diuen microtons, o microintervals. Així, s’usen intervals de quarts de to (cada semitò es divideix en dues meitats), sexts de to (cada semitò es divideix en tres seccions iguals), o, fins i tot, octaus de to (cada semitò es divideix en quatre parts). Com més xicotet és l’interval, més difícil és identificar la diferència auditiva. Cal tindre una oïda molt bona!

  

En este àmbit, destaca el compositor mexicà Julián Carrillo. Es considerava hereu d’Arnold Schoenberg, i va desenvolupar la teoria del So 13. Dissenyà i construí pianos i arpes microtonals perquè pogueren interpretar les seues obres. Us deixe un vídeo amb la gravació del seu Preludi a Colón, per a veu, flauta en quarts de to, violins, violes, violoncel, guitarra en quarts de to i arpa en setzens de to.

Què us pareix esta obra? Heu identificat els quarts de tons en cap obra que heu escoltat? Alguna vegada heu tocat o cantat quarts de to?

Digueu-me les vostres idees, per favor! Gràcies! 😉