El ritme, protagonista de la música del segle XX

En aquesta entrada m’agradaria parlar-vos sobre els canvis relacionats amb el ritme durant els primers anys del segle XX. La idea general és que el ritme s’enriqueix de manera molt evident. S’experimenta i es fuig de la mètrica tradicional, raó per la qual s’utilitzen compassos de cinc, set, onze o fins i tot tretze polsos! 

Les fonts que inspiren els compositors són nombroses:

• Els ritmes de la vida moderna. El desenvolupament de les grans ciutats, plenes de cotxes i fàbriques, criden l'atenció dels autors. Per exemple, Béla Bartók, compositor hongarès, va imitar el rebombori de les grans urbs, especialment el sons típics dels embotellaments de trànsit, al començament d’El mandarí meravellós.

• Els ritmes de cultures no occidentals. Aquesta font d’inspiració podem trobar-la en les composicions de ClaudeDebussy, qui es va inspirar en la música de gamelan d'Indonèsia a l'hora de compondre algunes de les seues obres, com ara Pagodes.

• El jazz. Molts compositors en van veure influïts pels ritmes del jazz ple de síncopes i desplaçaments d’accents. Açò es pot reconèixer en La creació del món, de Darius Milhaud.

Com a conseqüència de tot això, les línies divisòries deixen de tindre sentit, i de vegades desapareixen totalment. A més, sovint s'usa la polirítmia: superposició de dos o més ritmes simultanis.

Què us sembla tots aquests canvis? Creieu que aquesta aproximació cap al ritme dificulta la comprensió de les obres? Us agraden les obres que he penjat? En coneixeu algunes més que exemplifiquen els nous ritmes musicals del segle XX?

Deixeu-hi els vostres comentaris! 😉