El
Neoclassicisme, o Neotonalisme, és un dels principals corrents musicals que van
nàixer durant el període d’entreguerres (1918-1939). Aquest i l’Expressionisme
són els moviments més importants de la primera meitat del segle XX, atés que es tracten dels que més
han influït als compositors posteriors.
Abans
de continuar, caldria puntualitzar que no s’ha de confondre el Neoclassicisme
musical amb el Neoclassicisme de la resta de les arts. Els termes
Neoclassicisme pictòric o arquitectònic es refereixen a les manifestacions d’estes
disciplines durant el segle XVIII. En eixe moment, en música parlem de
Classicisme (Haydn, Mozart, Beethoven). Tanmateix, l’expressió Neoclassicisme aplicada
a la música s’associa a este corrent del segle XX.
Com
es pot suposar, el Neoclassicisme pretén tornar al passat i recuperar la música
tonal. És a dir, s'inspiren en la música del Barroc i del Classicisme.
De nou, ens trobem simfonies, sonates, òperes amb baix continu, etc. No obstant
això, cal dir que l’enfocament de la tonalitat no és una “còpia” d’allò que es
feia al segle XVIII, sinó que cada compositor afegia el seu propi segell
personal.
En
el fons, el que buscaven estos compositors era restablir les relacions amb el
públic en un context molt difícil. Després de la Primera Guerra Mundial, a
Europa va sorgir una crida a l'ordre en la filosofia i l’art. Es va
pensar que la irracionalitat que defenien, entre altres, els expressionistes, havia sigut una de les causes del nihilisme i la guerra. Per aquest motiu,
alguns artistes cregueren que s’havien de recuperar certs elements de la
tradició que s’havien deixat de costat.
Sense
cap dubte, l’autor neoclàssic més important fou Ígor Stravinski, qui després de
compondre els seus ballets russos (L’ocell de foc, Petrushka i La consagració de la primavera), va
començar a escriure música neoclàssica. Ací teniu la seua composició Pulcinella, inspirada en la música de
Pergolesi:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada