El soroll com a música

Vivim rodejats de soroll. Anem on anem, de segur escoltarem els sons del trànsit amb clàxons, cotxes, motos, persones parlant, el so de la televisió, la ràdio, el fil musical dels bars i les botigues, alarmes... És a dir, el rebombori habitual de les ciutats industrials. Però, històricament no s’ha considerat aquests sons com a material musical.

Malgrat això, entre els nombrosos “-ismes”, n’hi ha un que reivindica la utilització del soroll com a ingredient musical. Es traca del Sorollisme, corrent musical protagonitzat sobretot per l’italià Luigi Russolo. Aquest compositor va seguir el Futurisme poètic de Marinetti, qui havia proposar que la màquina, la ciència i la tècnica havien d’influir en l’art.

Luigi Russolo

L’any 1913 Russolo publicà el manifest L’art dels sorolls, en el qual subratlla la necessitat de conquerir els sons de la vida moderna per usar-los musicalment. Va dirigir un concert en que s’usaren canelles d’aigua, hèlixs, motors, manxes, xiulits...

A més, va crear uns instruments als quals anomenà intonarumori (traduït seria “tocasorolls”), que cruixen, xiulen, ronquen, brunzeixen, i emeten diversos tipus de sorolls. Es tracta de màquines d’aspecte senzill: capses de fusta amb una mena de botzina metàl·lica de la qual ix el so, que es produeix quan s’acciona una maneta.

Intonarumori, 1913

Els intonarumori es van presentar al públic en una sèrie de concerts a Itàlia i Londres en 1914. La majoria de la crítica va respondre de manera negativa. Malauradament, les investigacions de Russolo van ser interrompudes per l’inici de la Primera Guerra Mundial, contesa en què va lluitar.

L’obra més emblemàtica de Russolo és Despertar d’una ciutat (partitura), escrita exclusivament per a intonarumori. Constitueix una representació d’allò que se sent a les primeres hores del matí a una urbs: el soroll dels motors dels cotxes i de les fàbriques a l’inici de la seua activitat quotidiana.