Lulu, l'última òpera d'Alban Berg

Hui m’agradaria parlar-vos sobre un dels compositors expressionistes més coneguts: Alban Berg, membre de la Segona Escola de Viena, i deixeble d’Arnold Schoenberg. Berg va compondre dues òperes: Wozzeck i Lulu. La primera va tindre un èxit impressionant i inesperat; malauradament, Berg no va poder completar la segona, atés que va morir en 1935, quan estava treballant en l’orquestració del tercer acte. Després d'uns anys, el compositor i director austríac Friedrich Cerha va acabar-la.

L’última òpera de Berg, Lulu, està estructurada en un pròleg i tres actes, i el seu argument és veritablement pertorbador. Com el musicòleg Pablo L. Rodríguez diu, ens conta l’ascens i posterior caiguda de la jove Lulu, una mena de femme fatale, que exerceix els papers d’esposa infidel, amant capritxosa, objecte de desig, artista de cabaret, assassina, fugitiva i prostituta. La història acaba quan Lulu mor a mans de Jack l’Esbudellador.

En aquesta obra, Berg va utilitzar la tècnica del dodecatonisme, mètode de composició que havia desenvolupat el seu mestre Arnold Schoenberg. En l'òpera hi ha un conjunt de sis sèries, principals i secundàries, que Berg assignà a cadascun dels personatges. L’estrena a Espanya de Lulu va tindre lloc al Gran Teatre del Liceu de Barcelona en 1969. 

Si voleu conèixer més sobre aquesta òpera tan fascinant, us recomane veure aquest documental. Es tracta d’un episodi de l'excel·lent programa de TV3 Òpera en texans, dirigit i presentat per un dels meus divulgadors musicals favorits: Ramon Gener.

Alban Berg

Ciència i música a l'inici del segle XX

Al començament del segle XX, hi va haver una sèrie d’investigacions científiques que van influir decisivament en l’art i, per tant, en la música.

En primer lloc, l’anomenada “nova física”, representada per: Albert Einstein, el qual va desenvolupar la Teoria Especial de la Relativitat; Max Planck, qui proposà la Teoria Quàntica; i Werner Heisenberg, l’autor del Principi d’Incertesa. En altres paraules, les ciències deien que l’univers és tan complex que no es pot comprendre i, a més, el fet d’observar-lo canvia la seua configuració.

Albert Einstein

En segon lloc, és molt important el sorgiment del Psicoanàlisi, creat pel metge vienès Sigmund Freud i continuat pels seus deixebles i col·laboradors Alfred Adler i Carl Jung. Gràcies a estos investigadors, es va esbrinar que l’ésser humà té una part obscura i inconscient que domina el nostre comportament.

Sigmund Freud

Com a conseqüència d’ambdues coses, els compositors van tindre una visió pessimista de la realitat, cosa que es percep en les seues obres, sobretot pel que fa als músics expressionistes.

Per exemple, en Erwartung (L’espera), òpera en un acte per a soprano i orquestra d’Arnold Schoenberg, veiem el monòleg interior de la cantant. A poc a poc, ens assabentem que està esperant el seu amant; finalment, ens adonem que la protagonista està boja i que l’ha assassinat. Tot i que l’òpera té una durada de mitja hora, l’acció, en realitat, es desenvolupa durant un segon dins de la ment de la protagonista!

La música i les novetats tecnológiques a l'inici del segle XX

Les últimes dècades del segle XIX i les primeres del segle XX presenten diversos canvis tecnològics que van influir sobre el desenvolupament de la música. De fet, n’hi ha alguns que van fer-ho de manera decisiva:

• La gravació. L’any 1878, Edison va patentar el fonògraf, primer sistema que permeteix la gravació i reproducció del so. Açò va repercutir de diferents modes sobre la producció musical: d’una banda, la difusió de la música ja no requereix la presència física dels músics; d’altra banda, la difusió d’aquest sistema faria que alguns intèrprets, com el cantant Enrico Caruso, esdevingueren famosos molt ràpidament.

Edison amb el seu segon fonògraf

• La radiodifusió. Diversos enginyers i investigadors, com ara Tesla i Marconi, van realitzar experiments amb la difusió del so mitjançant ones de ràdio. Així, una interpretació musical podia sentir-se en directe a diversos països del món alhora.

Marconi amb la seua ràdio

• El cine. En 1895 se celebrà la primera projecció pública d’imatges en moviment, gràcies a la invenció del cinematògraf dels germans Lumière. Les projeccions es feien amb música en directe, normalment un piano. A partir dels anys 20 es desevoluparen els sistemes de sincronització, cosa que va permetre que es començara a escriure música per a pel·lícules.

Cinematògraf filmant